Amargant Boada, Xavier

Un formador de l’estudiant Xavier Amargant Boada en deixà escrita aquesta fitxa: “En un cos espigat i de salut migrada, ànima angelical i summament dòcil i piadosa. Amb el seu talent bo i eixorivit anaven de bracet una laboriositat tranquil·la i atenta, fent el conjunt un bell exemplar d’estudiant religiós, company afable i súbdit obedient”.

Xavier fou batejat per Mn. Tomàs Gili a la parròquia de Sant Feliu de Pallarols el dia 1 d’octubre de 1916. Hi rebé els noms de Francesc Miquel Josep. Havia nascut a les tres de matinada del 15 de setembre. Els seus pares es deien Miquel Amargant Amargant y Dolors Boada Domènech. Fou confirmat el 23 de juny de 1929 pel bisbe claretià de Tarija (Bolívia) Ramon Font Ferrés.

Encara un nen ingressà al seminari claretià on cursà amb notable solvència els estudis humanístics en què assolí les millors qualificacions en llatí, grec i història. Igualment i amb excel·lents qualificacions cursà la filosofia a Solsona.

El sis de setembre de 1930, encara “postulant”, va escriure al P. Emili Bover en nom i amb la signatura dels acompanyats per ell en la vocació. Entre les mostres d’afecte, li dóna una notícia i li fa una recomanació: “Avui, al passeig del bisbe, ens ha sortit un conillet que hem atrapat i envoltat en un matoll. L’hi guardem a l’horta fins que vindrà i si, el Germà cuiner l’en treu, protesti si no l’hi presenta quan vindrà”.

En acabar el noviciat, en què tingué de mestre el P. Pau Jansà, professà per primera vegada a Vic el 27 de setembre de 1932.

Es guarda una rondalla escrita d’ell: “Entre les neus”. Un jove, deixant els companys d’excursió, s’entesta a arribar al monestir de sant Bernat als Alps i és providencialment reconegut per un gos i salvat pels monjos.

Però n’hi ha un altre de més representatiu dels seus interessos religiosos: “Trets de l’apostolat claretià”. Comença esmentant els ideals del papa Pius XI: les missions i l’acció catòlica. I a prenent peu de la pròxima beatificació de l’arquebisbe fundador Anton M. Claret, traça una “lleugera semblança de la brillant actuació apostòlica de Claret precursora de l’actual Acció Catòlica”. Claret només té una dèria: dilatar el regne de Crist. “Sense aquesta dèria no se’l pot entendre; és la viva realització del Charitas Christi urget nos de sant Pau”. I exhorta els seus lectors: “Apliqueu-li la definició que féu del fill del Cor de Maria i encara us semblarà que no fa el pes: no és un home que cala foc arreu on passa, és un sol que fon tot allò que toca, és una foguera d’apostolat que forja tots els mitjans per encendre tot el món en el foc de l’amor diví. Sí, tots els mitjans i especialment els més adients al dia d’avui.” Acaba l’article fent vots fervents perquè aquell genial apòstol “que tingué l´única dèria de dilatar el regne de Crist i que se serví de tots els progressos del seu segle al servei d’aquesta dèria, sigui declarat un dia no llunyà Patró de l’Acció Catòlica”.

Tots dos articles aparegueren a la revista col·legial “Legión Cordimariana”. Reflecteixen quelcom de l’esperit de Xavier Amargant que, si no va poder donar testimoni de Crist per la predicació i la premsa, el segellà amb la seva sang el 26 de juliol de 1936 al cementiri de Lleida amb el P. Manuel Jové i amb els altres tretze companys seus d’estudis, tots ells il·lustres fills del Cor de Maria i hereus de l’esperit de sant Anton M. Claret.