Diumenge IV de Quaresma

Ja el donava per perdut i l’hem retrobat!

No t’ha passat mai? Una cosa que t’estimaves o bé que necessitaves, se’t ha perdut. Disgust, recerca anguniosa, tots els de casa o amics se’n ressenten, alguns preguen. I on menys t’ho penses, allò apareix. Quin descans! i que tots ho sàpiguen per a compartir-ne l’alegria. A mi em va passar fa pocs dies: no trobo les claus a la butxaca. Desconcert. Com ha pogut ser? haurem de canviar tots els panys... finalment se’m presenta un jove amb el plec de les claus. Me l’havia robat ell mateix pensant-se que era la cartera. Final feliç i alegria a compartir.

La paràbola del Fill Pròdig no va sola, son tres:

-          L’ovella que un pastor perd, la cerca, la troba i en comparteix l’alegria amb els pastors.

-          La moneda que una dona ha perdut i no para fins que la troba i en compartia l’alegria amb les seves amigues.

-          El fill jove que se n’ha anat de casa, i el pare un dia i un altre surt a esperar-lo- El fill arriba fet una desferra, el pare l’abraça i organitza una festa.

En tindríem prou, no? però ¿ja hem observat bé a qui s’adreça Jesús i per què? Ben intencionadament ens ho ha dit l’evangelista: per allà rondaven alguns fariseus i mestres de la llei que ja tenien un bon argument per a desqualificar Jesús: i és que al seu entorn s’aplegaven persones indesitjables, com publicans i pecadors. Pecadors i pecadores, suposem.

Jesús no s’adreça als deixebles ni a la gent que els envolta. S’adreça de dret als seus hipòcrites perseguidors: El Déu que ells prediquen es un Pare que estima tendrament aquella gent pecadora i que els religiosos legalistes refusen.

I nosaltres, què? ens toca penedir-nos dels nostres falsos vernissos i escoltar l’Amor d’un Pare tendrament abraçat al fill que li ha trencat la vida i li ha malbaratat l’herència; “amb dones públiques”, dirà el germà gran.

Tres personatges:

Comencem per l´últim, el fill gran: no vol entrar a la festa. Ara sí, es planta: Organitzes una festa per a aquest desgraciat que s’ha malbaratat els teus béns i ha tornat mort de gana. I a mi que sempre he estat com cal al teu costat, ni un xai no m’has donat mai per a compartir amb els meus amics.

El pare li vol demostrar que se’ls estima tots dos per igual i que tot lo del pare és dels dos: El teu germà, no ho veus?, ha tornat a casa. Avui és una gran festa per a tota la família.

Aquí la Paraula potser ens ha tocat: jo cada diumenge mai falto a missa i aquests altres ho aprofiten per passar-se de la ratlla. Algun dia s’haurà de fer justícia.

¿I tu, no et saps imaginar la tendresa de Déu Pare/Mare per cada un d’aquells arreplegats que van perduts per la vida, que tu ja veus condemnats i que en canvi Ell els mira, els espera i els salva ple de tendresa?

Ara el fill petit: a la paràbola en diem “del fill pròdig”. Jo nomenaria pròdig més aviat el seu pare. Prodigalitat immensa de l’amor. El fill petit és un desorientat, fantasiós, irresponsable. Se’n va a l’aventura amb els diners del pare. S’intoxica de diversió i va a parar a guardar porcs. Mort de gana comença a rumiar, a entrar en raó. És la reflexió, la meditació. Per aquí trobarà el veritable camí. De moment l’objectiu és poder menjar al menys com els criats del pare perquè de fill ja no en queda res.

I arriba la gran sorpresa que li acabarà d’obrir els ulls: el pare ja no l’accepta com a criat, sinó com a fill profundament estimat, un pare que no parla de correctius sinó d’una gran festa, amb música i ball.

Amiga, amic, oi que d’aquesta actitud de Déu Pare/Mare n’has tingut alguna experiència? Avui toca celebrar-ho i acceptar una revisió de la nostra mentalitat a la llum de la paràbola.

El Pare, pròdig en l’amor. Jo aquí em sento impotent per a afegir-hi res i proposo de contemplar el quadre de Rembrant, el gran pintor que havia passat per un temps de disbauxa i finalment es trobà amb un imprevisible Pare de misericòrdia.

Deixem de banda que el fill gran s´ho estigui fredament mirant, i observem el que els altres figurants estan veient:

El fill, fet un parrac de persona s’ha deixat anar a la falda del pare. Aquest l’acaricia ple de tendresa, amb una mà masculina i una altra de femenina, de pare i mare.

El fill intenta balbucejar allò què entre mig dels porcs havia assajat de dir-li al pare:

“pare no soc digne de ser fill teu. Us demano que em tingueu com un dels vostres criats”.

“El seu pare es commogué, corregué a tirar-se-li al coll i el besà”.

I als criats els diu: de pressa, poseu-li el vestit millor, un anell i calçat; mateu el vedell gras i celebrem-ho, perquè aquest fill meu que ja donava per mort , ha tornat viu, ja el donàvem per perdut i l’hem retrobat.

 I es posaren a celebrar-ho.

Doncs ja ho sabem:

-        No hem de presumir de ser millors que els altres, com feia el germà gran.

-        Hem de deixar-nos envair de la misericòrdia del Pare, com el fill pròdig.

-        Ah, i som invitats a ser misericordiosos amb tothom, com el nostre Pare del Cel.