Gràcies, Senyor,
perquè sempre busques per a nosaltres
llocs de revelació,
espais de trobada.
Et vols fer proper,
però es requereix una mirada cap al cel,
i la voluntat que l’encontre es dugui a terme.
Tu no saps de sorolls,
no vols espectacles ni muntatges artificials,
sinó que et manifestes
en la quotidianitat de les coses petites,
en el vent suau que ens colpeja el rostre,
en el somriure dels infants
i en les mans gastades
de qui tresoreja l’experiència de la vida.
Gràcies, perquè ens saps esperar,
malgrat que anem atabalats
amb els nostres temes,
urgències, preocupacions i dubtes...
i no som capaços d’adonar-nos
de la teva propera presència
ni entendre el que vivim;
no t’escoltem.
Necessitem espais de recés,
allunyats de les multituds,
espais de silenci per a pregar.
Ens cal aprendre, com Maria va fer,
de guardar en el cor els sentiments, les vivències,
així com les preguntes i els dubtes.
Ens cal temps d’espera, confiança
i enteniment del cor.
En una societat com la nostra,
on tot es viu a gran velocitat
i on no estem educats en l’espera,
ens cal confiar plenament
en el teu temps, Senyor,
temps que ritma el teu cor de Pare
i que no es correspon
amb el nostre ritme accelerat de vida.
Gràcies perquè sempre surts
al nostre encontre, Senyor.