Avui segueixes convidant a seguir-te, Senyor,
 i no deixa de meravellar-nos la delicada relació
 que estableixes amb cadascun de nosaltres
 davant la invitació
 a seguir construint amb Tu el regne,
Artesà de les relacions humanes,
 ens coneixes i ens tractes
 de manera personalitzada
 al ritme i necessitat de les nostres vides.
Gràcies perquè amb Tu, sols amb Tu,
 ens adonem que presentar-nos tal com som
 pot encongir-nos el cor
 i fer-nos creure que no som dignes.
Així com ho va sentir Simó Pere
 quan es va veure amb la barca plena de peixos
 i es reconegué pecador davant la grandesa.
 Però en reconèixer-nos de veritat
 a nosaltres mateixos
 aprendrem a estimar-nos
 i serem capaços de conèixer i estimar els altres.
Aquesta és la vocació a la qual ens crides.
 No ens estalvia l’esforç de bregar amb les xarxes,
 però és promesa d’una alegria
 profunda i compartida
 que ens canvia la mirada i transforma la vida
 en una de les més humana i digna.
 Aquí ens teniu, Senyor, pecadors, potser indignes,
 però amb el cor abrusat per la teva paraula,
 amb les mans obertes,
 perquè amb la nostra entrega i en comunitat,
 entre tots construïm el teu regne.