Avui segueixes convidant a seguir-te, Senyor,
i no deixa de meravellar-nos la delicada relació
que estableixes amb cadascun de nosaltres
davant la invitació
a seguir construint amb Tu el regne,
Artesà de les relacions humanes,
ens coneixes i ens tractes
de manera personalitzada
al ritme i necessitat de les nostres vides.
Gràcies perquè amb Tu, sols amb Tu,
ens adonem que presentar-nos tal com som
pot encongir-nos el cor
i fer-nos creure que no som dignes.
Així com ho va sentir Simó Pere
quan es va veure amb la barca plena de peixos
i es reconegué pecador davant la grandesa.
Però en reconèixer-nos de veritat
a nosaltres mateixos
aprendrem a estimar-nos
i serem capaços de conèixer i estimar els altres.
Aquesta és la vocació a la qual ens crides.
No ens estalvia l’esforç de bregar amb les xarxes,
però és promesa d’una alegria
profunda i compartida
que ens canvia la mirada i transforma la vida
en una de les més humana i digna.
Aquí ens teniu, Senyor, pecadors, potser indignes,
però amb el cor abrusat per la teva paraula,
amb les mans obertes,
perquè amb la nostra entrega i en comunitat,
entre tots construïm el teu regne.