Diumenge III de Quaresma

Senyor, doneu-me aigua d’aquesta

La quaresma va avançant, més ben dit: nosaltres anem avançant en el camí cap a la Pasqua. I la litúrgia ens porta de la mà per tal que no ens entretinguem, que no ens desviem i que no ens afeblim.

Portats pels camins del Baptisme, de les Temptacions al desert i de la Transfiguració, avui ens trobem amb Jesús, cansat del camí, que assegut a la vora d’un pou ha obert conversa amb una dona Samaritana.

El text és una pàgina magistral de l’evangelista Joan. És la primera de tres passatges cabdals: el de la Samaritana, del Cec de naixement i de Llàtzer ressuscitat. Tres símbols: l’Aigua, la Llum, la Vida. Jesús se’ns presenta a si mateix, i sempre en moments solemnes: Jo soc la Font d’aigua viva..., Jo soc la Llum del món..., jo soc la Vida.

Aquestes lectures eren i son el plat fort de la catequesi dels catecúmens en el seu camí cap el baptisme en la Vetlla Pasqual. I son també plat fort per a nosaltres en la renovació dels compromisos baptismals en aquella gloriosa nit. Avui tenim l’Aigua de Vida, diumenge vinent serà la Llum del cec guarit i l’altre diumenge, la Vida en Llàtzer ressuscitat.

T’invito a fer novament avui una lectura reposada del relat de Jesús amb la Samaritana. De segur que hi trobaràs flaixos lluminosos. Jo aquí em veig impotent per a comentar-ne el devessall de detalls i referències simbòliques. Et passo la meva reflexió espontània.

- Una noia samaritana arriba amb la seva gerra per a pouar aigua.

- Jesús està descansant bonament vora el pou. La veu venir i sap que molt més enllà de l’aigua del pou ella viu assedegada d’altres aigües que no li apaguen la set.

- Filla del poble samarità heretge i hostil, embolicada amb cinc anteriors marits i malament amb l’actual, Jesús l’estima; la pot alliberar de tanta set insatisfeta i oferir-se ell mateix com a deu d’aigua viva que dins el cor brolla i aporta vida eterna.

- Una dona samaritana davant un home jueu! Impossible de parlar.

Jesús s’atreveix: “Dona’m aigua”. I la dona: com! Tu jueu a mi, dona i samaritana em demanes aigua? I Jesús: si sabessis el do que Déu et vol donar i qui soc jo que et demano aigua! I la dona: Aquest pou és fondo i no portes cap atuell per a pouar... I Jesús: Els qui beuen d’aquesta aigua tornen a tenir set, però el qui begui de la que jo li donaré, mai més no tindrà set. L’aigua que jo li donaré es convertirà en una font que brollarà sempre dins seu per a donar-li vida per sempre. I la dona: Senyor, doneu-me aigua d’aquesta, que no tingui mai més set....

Ara Jesús entreobre la porta per a que la dona pugui començar a entrar-hi. Li dona a entendre que la coneix a ella i el seu historial.

Ella comença a intuir que aquell ha de ser un home de Déu, un profeta. I li pregunta quin és el veritable culte, el dels samaritans o el dels jueus. Jesús li respon bonament però va a lo seu: Arriba l’hora, i ja hi som, en què els bons adoradors adoraran el Pare en esperit i en veritat.

La dona s’hi posa: Sé que ha de venir el Messies; ell quan vingui ens ho explicarà tot això. Jesús li fa: El Messies soc jo, que parlo amb tu.

És cert que en escriure això Joan, molts a Samaria s’havien obert a l’Evangeli. El relat de la Samaritana podria ser una picada d’ullet a les comunitats cristianes de Samaria. També cal notar que els cinc marits de la Samaritana son una referència a cinc centres de culte pagà que s’hi havien establert després de la invasió d’Assíria però que en temps de la samaritana ja havien deixat lloc a l’antic culte hebreu, tot i que separats del culte jueu. I que la dona samaritana representa a tot el poble de la Samaria.

Sigui en llenguatge literal, sigui en simbòlic, el missatge és transparent per a nosaltres: tu i jo som la dona samaritana. Estem assedegats d’aigües que no treuen la set. Però el Senyor és vora nostra. S’ofereix ell mateix per a activar en nosaltres la seva font d’aigua viva. Sortosament la font ja hi és. Però potser hi ha embussos que no deixen fluir prou el do de Déu. Penso en la set que sovint ens mou i que no és pas set de Déu.

Avui l’Esperit de Jesús ens invita a detectar l’aigua que en el fons no satisfà la nostra set vital. Tancar els ulls, mirar sincerament cor endins i descobrir motivacions amagades que sovint ens mouen, com actuar per a ser vistos en ajudar els altres, en la forma de viure, en la pregària. L’estil de vida consumista, el domini sobre els altres, el diàleg sense escoltar...

No és cosa de lamentar les nostres carències. És qüestió d’agrair el do de Déu, la font d’aigua viva que brolla dins nostre, d’alliberar-nos dels afanys inútils i de deixar fluir l’Aigua Viva.

La font d’aigua viva és el mateix Jesús que en unitat amb el Pare i l’Esperit habita en les nostres vides, les transfigura i les salva.

La dona podia ser samaritana, pecadora, d’un poble heretge, però tenia un cor senzill assedegat de veritat i d’amor. La trobada amb Jesús li transforma la vida i en fa d’ella un apòstol:

La dona deixà estar la gerra
I se’n anà al poble a anunciar a la gent la seva experiència amb el Senyor.

Tot jo tinc set de Vós
Per Vós es desviu el meu cor
Com terra eixuta sense una gota d’aigua...
L’amor que em teniu val més que la vida (del salm 62)