Gràcies perquè la lectura de la teva paraula
 és una escola on s’aprèn
 el teu llenguatge de Pare.
Gràcies perquè aprenem amb Tu
 que, molt sovint, perdre
 és la clau per aconseguir el guany més gran,
 i que fer-nos petits
 ens permet pujar muntanyes inabastables.
Gràcies perquè en el gest de desprendre’ns
 del que ens sobra
 trobem l’espai i el silenci necessari
 perquè parli en les nostres vides
 l’agraïment per tant rebut,
 gratuïtament, sense esperar res a canvi.
Gràcies per recordar-nos
 que moltes vegades el primer pas per a ser feliç
 és aturar-nos, i reorientar-nos;
 demanar poc pel camí, donar molt i deixar anar.
 Potser és l’únic que ens fa falta,
 ja que moltes vegades pensem trobar la felicitat
 en els focs artificials,
 però està amagada en la calma.
Ens demanes que ens cuidem més 
 els uns dels altres
 i que no caiguem en la trampa de l’odi,
 que ens aclapara la mirada.
 És cert que hi ha dificultats,
 i a voltes la nit és tot el que tenim,
 però sabem que Tu ens esperes en l’obscuritat
 i ens reps en una abraçada.
Gràcies perquè ens recordes que ser pobre
 no està sols en  el no posseir,
 sinó en el fet de tenir una ànima d’infant,
 humil i atenta al dolor de l’altre.
 Aquí radica l’autèntica benaurança.