Diumenge IV de durant l'any

Gràcies, perquè no et quedes mai
en les nostres reaccions,
tan sovint poc acollidores,
poc obertes a les sorpreses
de les manifestacions del teu amor.

Gràcies, perquè no ens retreus cada vegada que,
desconcertats potser
per l’exigència de la teva paraula
o per l’empenta del teu gest,
no hem sabut entendre la teva manera d’actuar
que tan sovint trenca els esquemes de tota lògica
del teu amor foll
i del teu perdó incondicional.

Que no ens freni la no acceptació dels altres,
que no ens manqui la confiança
en la teva paraula,
que la nostra seguretat estigui en el Pare.

Ajuda’ns a viure en profunditat l’eucaristia,
i que, com el salmista, els nostres llavis parlin,
cantin i proclamin la teva salvació,
perquè això ens enlaira l’ànima.

Que no oblidem
que els dons personals més brillants
són inútils si no ens mouen des de la caritat
i pels altres.
Ajuda’ns a mirar amb sinceritat
com anem en la nostra manera d’estimar.

Que siguem coherents amb la nostra vocació,
a la que tu ens crides
i que no és altra que la de ser i fer al teu estil,
amb la mirada posada en els més necessitats.

Gràcies, perquè restes aquí
i camines amb nosaltres.

Senyor, tu m'has escollit
molt temps abans de néixer
i has triat una missió per a mi.
Que sigui valent per a acomplir-la
sabent que et fas company meu de camí
en tot moment.

Senyor, dóna'm paciència
davant les febleses dels altres.
Que sigui de tracte amable
i que mai no em deixi endur
de la gelosia o de l'enveja.
Que sàpiga dir la paraula justa i escaient
quan veig un germà atacat
i que sàpiga mantenir la paraula donada.

Senyor, ensenya'ns a valorar
les persones que tenim al nostre costat.
Que hi confiem i no cerquem fora
allò que tenim dins.

Senyor, que no ens tanquem
amb pany i forrellat
als qui no pensen com nosaltres.
Que escoltem i maldem per cercar
la part de veritat que hi ha en cada persona.

Que en els nostres grups i comunitats, Senyor,
tots hi tinguin un espai
i sapiguem valorar
la riquesa de la diversitat.

Gràcies, Senyor, per totes les persones
que m’estimen i que m’han estimat
al llarg de la vida.
Elles m’han configurat, m’han fet ser
tal com sóc, perquè ningú no existeix
si no és estimat.

Fins i tot si els ha mancat traça,
el seu amor prové de tu.
I qui sóc jo per a jutjar-los?

A vegades m’enorgulleixo
de les meves qualitats, pensant que són elles
que em fan únic i irrepetible.
Però sé que totes elles són contingents,
que es poden esvair per malaltia o decrepitud,
i que l’únic que compta de debò
és aprendre a estimar, com pugui,
d’una o altra manera.

Senyor, tu et vas esforçar tant de temps
a Natzaret per ser tingut per un home corrent,
ensenya’m a estimar allò que hi ha de corrent
en totes les persones,
i a no voler ser estimat per altra cosa
que per la meva humanitat corrent.